Burriac Atac 2012, El Repte-II, un somni fet realitat

Ara fa un any m’explicaven que era això del Repte i flipava, “que hi ha un grup de gent, que no corren habitualment, i que el mateix Piri amb els entrenaments del Pedro, els prepara per fer la Burriac?” Ostres, això és brutal!! Ho he de provar… I aquí em teniu, escrivint la crònica de la meva primera Burriac un anys desprès, apuntat al grup de Trail del Piri i inscrit per la mitja marató de muntanya de sant Llorenç Savall per a finals del mes d’octubre.
19h Dia 8 de setembre (dia de la cursa), ja ho tinc tot a punt, desprès d’una darrera setmana d’entrenament suau, estiraments, massatges i una mica de cura amb l’alimentació, tinc tot el material preparat: Samarreta Repte II, malles Hoko, sabates trail, frontal… havia fet bondat amb el plànning del dia, 5 àpats suaus i molta hidratació. Cinturó amb la beguda, gels. Buf quins nervis, va que ja es hora!!

A les 19h15 ja no si cabia pels carrers dels casc antic, Marrec Attac, fira del corredor, recollida de dorsals, entrega d’aliments per a Càritas. Aquest és un dels bons moments del dia, trobar la gent que ha estat amb tu tots aquests mesos (família, amics, coneguts), els que m’han acompanyat als entrenaments fent el Repte II, la gent del Trail, fantastic!! retrobar-los i intercanviar sensacions de darrera hora, nervis, es collonut!!

20h Be, la Marta, la meva filla, ja ha corregut la seva 1a Marrec Atac (aquest punt mereix un altre crònica), ara em toca a mi, vaig cap a casa a vestir-me per l’ocasió.
20h45 Foto d’equip, ostres quin munt de gent, no si cap a la plaça, ens posem tots junts a l’entrada del pas soterrat que ens porta al passeig i a crit de “Cabrones!!” (ha aparegut espontaniament com a crit de guerra de ‘equip) ens fem un munt d’instantànies, veig a tothom molt nerviós i feliç a la vegada, jo estic igual.

Enmig del calaix, esperant el moment de la sortida (Foto: Edu Omedes)

21h cap al calaix, tot això és nou per mi, com serà, hi ha molta gent!!… Desprès d’escalfar una mica pel passeig, cap a dins. Entrem al calaix molt d’hora 9h15h, he perdut de vista a tots els que volia saludar, hi ha molta gent, l’ambient és fantàstic, buah quina passada!! 21h22 Ens posicionem el més endavant possible, m’han comentat que s’ha de sortir ràpid per evitar les primeres cues del Turó de l’Infern, no crec que pugui sortir ràpid, estic molt nerviós, la cursa és molt llarga i el gran Pedro ens va dir a la xerrada de divendres que el més important és que trobem el nostres ritme, i que gaudim de tots els moments!! M’ho vaig repetint per no perdre la concentració, estic be, a 100 de pulsacions, està prou be.
21h29 Arriba el moment, ja m’he posat el frontal i el buff, vaig vestit com sempre, no he volgut fer invents, no és hora de fer canvis, les curses s’han de corre com les entrenes, per això serveixen els entrenaments!! Veig l’Edu, fa fotos amunt i avall, molta gent de Vilassar el coneix i clar, és impagable que estigui allà, gràcies Edu.
21h30 Per megafonia anuncien que això comença ja, 3,2,1… Som-hi, Comença la #Batac12!!

La primera part de la cursa, la part urbana, és molt emocionant, ple de gent que t’anima; aplaudiments, corredors, empentes, ajudes. Sentir el teu nom “Carles!! Ànim!!!” és molt maco, crec que és una dels moments especials d’aquesta cursa. Anem pujant de pulsacions, fins a l’Atlantida pràcticament no vaig poder fer res més que deixar-me portar, a partir d’aquí, agafant el ritme del Piri Jordi Lladó vaig tirar fins l’espinaler de dalt, primer punt on la família m’esperava. Que important veure’ls, la Irene, en Pau i la Marta animant. Aquesta part de la cursa també l’hem preparat, i en aquest punt de la cursa estic a tope, gràcies.

Passem per l’arc del premi “Sortida explosiva”, aquí ja vaig sol, no tinc ningú conegut a prop, començo a caminar a la pujada forta asfaltada de l’urbanització de Cabrera, és asfalt i fa molta pujada, no vull cremar cames en aquest punt. Empalmem amb el primer tros de bosc, aquí ja anem en fila india, primeres cues. Empalmem amb la pujada del Turó de l’infern. Comencem a parar i engegar, parlem, em relaxo, recupero molt, bones sensacions, em trobo molt be. Alguns corredors, una gran minoria, avança en els embuts, no m’agrada, tinc paciència, anem tirant, parlem, arriba en Joanjo, un reptaire, parlem, la cosa va be.

Arribem al primer control de pas, a dalt del turó de l’infern; Aquí vull parlar dels voluntaris, per que fan una tasca extraordinària, són l’anima de la Batac, no n’hi ha ni un que no t’animi. Gràcies organització, felicitats als voluntaris. Baixem fins el primer avituallament, aigua, aigua i aigua, no prendré res més, porto isotònica a l’ampolla, i durant el dia m’he hidratat molt be. Abans de baixar fins la pista, segona carregada de piles, la Irene, en Pau i la Marta tornen a ser allà, la Família Pont també!!, “subidón, subidón!!”
Començo a encarar la pujada de les antenes una mica carregat de cames, he baixat molt fort, avançant molt corredors, deu n’hi do, me l’he jugat una mica, m’ha sortit be. Pujo caminant, fortet, m’avancen i avanço a un o dos corredors, recupero, cap dolor. Giro pel cami i enfilo planejant fins la pujada nova, em trobo al Piri Jordi Lladó i pugem junts fins el castell, parlem, em relaxo i deixo de pensar en si vaig be o no, m’ajuden els seus consells, l’experiència és un grau. Arribo al castell i avituallament, aigua de nou, refrigero el cos (Gran consell del Pedro durant la xerrada tècnica de divendres) saludo a uns coneguts i tiro avall. Baixada de Marques blanques, joder la gent com i va!! He de demanar calma a un corredor que quasi em tira, cap problema, baixo tranquil, sense pausa, no arrisco.

Un cop baix, ataquem una pujada poc entrenada, fins la creu de ferro, camino i corro, be, la refrigerada de bessons i cos amb aigua fresqueta m’ha anat molt be, no hi ha dolor. Suor i pols, res mes, vaig tirant. Arribo a la creu de ferro, aquí em quedo un parell de minuts, la família, els amics estan aqui, és molt emocionant, vaig brut i suat, molt, i m’abraço amb el meu fill, petons per la meva dona, picada de mans amb els amics (Pont’s power), la cunyada, les nebodes, la meva filla (que mona, com ha aguantat), quina gràcia, estan emocionats com jo. M’ajuden a treure zapas i netejar de sorra i altres objectes, me les poso i m’apreto fort els cordons, he de fer una baixada de ui ui uis ben calçat. Aigua i m’acomiado fins l’arribada, estic emocionat, la meva dona (t’estimo!!) em fa una foto abans de marxar, subidon!!.

Ataco les Banyadores, caminant, caminant i corrent, torno a anar sol, he perdut al Juanjo, al Jordi… vaig fent amb dos o tres que ens anem passant, entro al bucle, bastant cansat, però ensumo el Km 10 i estic fort, vamos!! vinga!! Imagino l’abraçada final del Pedro, la cara dels meus i els ànims a l’arribada, m’ajuda molt. Es corre amb les cames i amb el cap. Trobo en Juanjo una mica abans de baixar ui ui uis, està amb una “Pajara”, l’enganxo, l’animo i el porto fins l’avituallament dels Oriols, aquí es podrà prendre un gel, hi ha aigua, baixem fortets, aguanta be el Cabrón, esta fort, be Joanjo, BE!!

Ataquem Oriols desprès del penúltim avituallament, prenc el meu gel, aigua i amunt!! Vaig be, sense passar-se però be, amb un somriure, content. Arribo a dalt d’Oriols, veig el mar, em segueixen sorprenent els Voluntaris, animant a tope, ajudant i orientant de les dificultats dels llocs on són. Començo a tirar avall, fins el poble. Acabo la baixada dels Oriols fort, amb les cames fortes i el cap ben alt. Respiro, queda poc, 4km diuen, però de baixada, apreto sense passar-me, és un mal moment per fer-me mal. Avanço corredors fins a la plaça de la vila de Cabrera. Cert, aquesta entrada al poble es tremenda, gallina de piel, tothom anima!!
Avituallament final, aigua per tot arreu: coll, cames, bessons. Vinga Carles, vinga!! (em dic) tiro per les escales de la sortida de la plaça i AVALL !!

Queda una sola pujada, la pujada asfaltada del poble de Cabrera, un putada al final de la cursa, però novament gent animant, i amunt, desprès avall fins la deixalleria. Ara si, això ja ho tenim al sac. Vaig sol, entro al tunel de la carretera i ja escolto als voluntaris indicant un punt perillos, m’ajuden a pujar de la riera al cami, i avall, enllacem una riera amb un altra i avall, fins al mar.

Començo a olorar les torxes, la gent, la sorra de la platja (que tantes vegades em trepitjat entrenant). Emocionat però serè, apago el frontal (quan he vist l’arribada altres anys, sempre m’ha costat reconeixer als corredors, no es veu la cara amb el llum encès) i corro, no veig res més que l’arribada, allà, el somni assolit, el repte superat. I surten els meus dos fills, i sento el meu nom cridat, buff, tremendu!!

Arribada a la platja, saludant al Global Trainer, Pedro, amb la mirada atenta del meu fill (Foto: Eduard Omedes)

Acabo parlant del culpable de tot això, si més no, de la persona que ha aconseguit treure el millor de cadascun dels ReptairesII: Arribes al final exhaust, feliç, i allà està, com ens va dir, quin paio més ben parit, quina sort haver-lo conegut, sempre optimista, disciplinat, complidor, metòdic, amable, un savi de l’entrenament personal, de la seva feina, un tio que ho dona tot pel seu equip. Gràcies Pedro!!

Abans de sortir del encordat final apareix l’Isma, of course, que també ens ha entrenat, al seu lloc, esperant un per un tots els reptaires. Gràcies Isma!! I d’allà cap a casa, no recordo a quants reptaires i piris vaig saludar, picar de mans i abraçar, sou tot@s de p*ta mare!!

Acabar la Batac12 ha sigut un somni fet realitat, un REPTE assolit. A més amb la sort de haver entrat a la gran família la dels PIRI.

Gràcies i fins l’any que ve!!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s